L’1 de juny de l’any 1991 el Manlleu va jugar per primera i única vegada al Santiago Bernabéu. El Manlleu, entrenat per Robert Puerto, militava a la Segona B i després de realitzar una gran temporada es va classificar per a la fase d’ascens a Segona A. En el sorteig per pujar de categoria li va tocar el Madrid B, el Recreativo de Huelva i el Sanse. El Madrid B estava entrenat per Mariano García Remon i comptava amb una potent plantilla: Juanmi, que acabaria sent porter del Saragossa; Alfonso, davanter del Betis i del Barça, o Mutiu, que va acabar triomfant al Racing i a la Reial Societat. Al Bernabéu, el Manlleu va marcar primer i durant tota la primera part el resultat va ser de 0 a 1 gràcies al gol de Bernardo Tapia, de falta, al minut 12. El golejador manlleuenc d’aquella tarda recorda que “va ser una falta llunyana i ens va donar moltes opcions per plantar cara al Madrid”. Al final, però, els locals van capgirar l’eliminatòria amb un gol “molt ràpid al principi de la segona part”, recorda el porter Jaume Torras, i amb un altre al minut 70. “Els nervis ens van trair”, afegeix el capità Paquito. L’alineació d’aquell partit va ser: Torras, Quique, Padilla, Juli, Jiménez, Tarsi, Pino, Paquito, Tapia i Barnils. A la banqueta hi havia Siscu, Santi Pou, Planas, Franchu i Casanovas.
Una de les anècdotes que més recorden els jugadors d’aquella plantilla va ser el desplaçament. “Hi vam anar amb un minibús des de Manlleu. Habitualment fèiem els desplaçaments amb un autocar gran”, recorda Paquito. “Estàvem molt estrets i quasi no hi cabíem, i quan vam arribar a Madrid, un conegut d’en Siscu ens van preguntar si veníem de l’aeroport i li vam contestar: ‘Sí, no veus la B de la matrícula de Barajas”, comenta Torras. No va ser l’única anècdota: “Un cop a Madrid no sabíem on havíem d’anar i el nostre delegat va agafar un taxi i amb el bus el vam intentar seguir, però ens van perdre”. De Manlleu es van desplaçar tres autocars, “encara que amb les dimensions del camp, a la grada pràcticament no es distingien”. Joan Casanovas, que va jugar uns minuts després d’una greu lesió, recorda amb satisfacció el fet de “trepitjar la gespa d’un camp com el Bernabéu” i la impressió que va fer “de jugar en un camp tan gran encara que es veia buit”. Toni Sánchez afegeix que “no passa cada dia una experiència com aquesta, va ser brutal”, mentre que Toni Barnils explica que “per un culer com jo poder jugar i guanyar, encara que al final no ho vam fer, al Bernabéu va ser impressionant”. El mateix explica Santi Pou, que va sortir a la segona part “en un escenari impressionant”. Pou recorda que escalfant, al descans, va marcar un gol per tota l’esquadra. “Llàstima que no pogués marcar durant el partit”. Siscu, que es va quedar sense jugar, explica que “era la primera vegada que jugàvem en un camp d’aquestes dimensions. És una experiència que no s’oblida mai”. Aquell va ser el primer play-off d’una plantilla i d’un grup que van fer història al Manlleu. Paquito assegura que “si hagués estat el segon o tercer play-off en comptes del primer dels que vam fer, hauríem pujat”. De fet, la majoria de jugadors en destaquen la comunió que hi havia entre ells. Mentre que Toni Sánchez diu que van ser “uns grans anys”, Barnils recorda que “va ser una època en què els jugadors de casa explicàvem als de fora què significava jugar a Manlleu, un poble petit que també volia i podia fer coses importants”. Torra assenyala que “l’ambient d’aquella plantilla era molt bo” i Tapia comenta que “tots ens identificàvem amb el club” i recorda “un grup humà espectacular en què tots anàvem a l’una i on l’equip passava per davant de les individualitats. Casca afegeix que “érem un grup d’amics que teníem la motivació de pujar de categoria”.
En el partit de tornada es va empatar a 1, un resultat insuficient per aconseguir l’ascens a Segona A.